Hi ha olors que et transporten. És instantani. Com si existís la màquina del temps! Només cal respirar perquè a aquesta partícula li falti temps per arribar al cervell i moure’t d’espai, de temps, d’estat d’ànim. No és que les aromes portin records, és que et porten a tu el record. A aquella sopa amb romaní de l’àvia una tarda plujosa de tardor, a jugar a fet i amagar entre la roba estesa, a aquell estiu entre tarongers a Andalusia, a la pedra càlida de la masia en tornar a casa després d’uns dies. A aquella xocolata que us vau prendre després del seu primer dia d’escola, al pi cremant durant els hiverns a la xemeneia, a les passejades pel bosc buscant cargols, a l’última inspiració abans del “sí, vull”.
Deu mil. Deu mil olors som capaços de distingir les persones. Podeu imaginar la de vivències que caben en deu mil aromes? Voldria anomenar la meva favorita i me’n surten tantes alhora! Terra mullada, maduixes amb canyella, herba acabada de tallar, sopa de carbassa, lavanda banyada de sol, caparró de nadó, aigua de mar assecada a la pell. Fins i tot podem olorar coses que no es poden fer olor: fred d’hivern, dia primaveral; de vegades s’ensuma amor, de vegades s’ensuma tensió, de vegades s’ensuma la pau.
I si només s’olorissin! Que les aromes també saben. Saben de gust, però també saben saber. De saber fer-los servir. Penso ara en aquests sabers ancestrals, als horts amb herbes aromàtiques per curar i cuinar. Quan hem perdut de tot això? Quan podem salvar? I no, en aquesta casa no sabem estar-nos quiets: ens entra una idea al cap i no parem fins que ja és una realitat – de fet, seguim sense parar, perquè sempre hi haurà alguna cosa més que puguem fer amb això. I bé, això és el que ens ha passat amb les aromes…que fan olor, que saben, que t’entren al cap i comences a bullir els pensaments… i sí, ja tenim el nostre hort d’herbes aromàtiques! amb (prepareu-vos): mil plantes plantades a bec i pala. ¡Ha estat una molt bona manera de començar la setmana!
Ja sabeu que el nostre vincle amb la tradició culinària ve d’anys, de segles. I la idea de poder accedir directament al romaní, a l’alfàbrega, a la menta, ens és fantàstica. Disposar i delectar-nos del seu gust, de les seves propietats, de la seva aroma. Poder mostrar-les, donar-les a conèixer als centenars i milers de nens i nenes que cada any vénen a conviure, a gaudir, a aprendre, a omplir-se de vivències i records, i olors. Perquè les olors transporten, i serà un honor que els facin tornar ni que sigui un instant a Can Ribas.
