Obris els ulls i ja ha arribat. Després de tant de temps veient aquell dia assenyalat amb estrelles al calendari, que al principi semblava tan llunyà. Quant trigaria a arribar-hi? I de cop ja no hi ha res més a fer: perquè la llista d’assistents està tancada; els complements del vestit, escollits un per un i provats cent vegades, descansen sobre el llit; el padrí controla el ram, a joc amb la corbata; els records, que vau poder acabar la setmana passada, estan en un lloc segur a casa. El cosí de Londres va arribar bé, els avis poden portar amb cotxe Raquel, els petits ja han assajat el lliurament dels anells –encara que sospites que la teva germana els ha ficat al cap de fer-ho amb un petit ball de sorpresa… que sigui el que hagi de ser-, la fotògrafa arribarà a les deu. Tot lligat. I ja ha arribat.
Que sí, que sí…que és avui. És avui.
I encara que no hi ha res més pel que preocupar-se, el teu cap continua repassant-ho tot. Sortirà bé, oi? La gent estarà còmoda i feliç, oi? Com reaccionarà quan ho vegi? El lloc els encantarà…
El lloc. Sí, ja hi arribes. Ja ho veus. Aquella entrada, els arbres, la torre. Algú t’espera i somriu. Baixes del cotxe. Respires profund… quanta pau! Tot sota control, ells ja se n’encarreguen. Després de tot, ja ha arribat. Somrius perquè confies, somrius perquè ets feliç, somrius perquè, ara sí, ha arribat el moment de deixar-se anar.
