Ens vam venir a viure a Can Ribas fa gairebé trenta anys. Fins aleshores passàvem els caps de setmana i les vacances. Tenia cura de l’hort i els animals que proveïen els productes de la familiar Fonda Europa de Granollers. Diversió en estat pur quan ens ajuntàvem tots. Escoltar les batalles de l’ofici, les historietes nocturnes de les meves tietes, les classes de cuina de l’avi, les anècdotes que es repetien després de generacions de forasters allotjats a la Fona Europa. Tot era pur aprenentatge de vida. A aquests anys els dec tant!
Aquesta era la cuina de la família on tots al voltant d’ella rebíem d’improvís alguna instrucció culinària exprés de Paco Parellada, l’avi, i que havíem d’atendre sense dir ni piu. Quant ho agraeixo avui! De tot això, no me n’oblido.
Fotos: Pablo Ricciardulli
Hivern del 1977. Qui imaginava en aquella època que per aquesta entrada on amb prou feines s’intueixen uns xiprers acabats de plantar, passarien tantes coses… ufff, sentiments trobats en recordar. Molt esforç, afany, sacrifici, patiment que també, alguna petita satisfacció però sobretot molta passió van fer falta perquè Can Ribas sigui avui casa vostra. I per aquest camí de sorra vivim avui els moments més intensos, bonics i emotius de la vida d’uns nuvis. Us confesso que tinc un nus a la gola… La noia de vermell és la meva mare amb l’Ada, la seva germana petita que podria ser la meva germana gran, o almenys aquest era el tracte que teníem. Els avis estaven massa ocupats a la Fonda Europa i entre elles n’hi havia sis més… La nana del fons sóc jo, ignorant que 40 anys més tard us estaria explicant les nostres coses, la nostra vida, la nostra història.
Sense ni tan sols intuir la primera celebració, els meus pares van acceptar la trucada dels meus avis. Era una masia massa gran per a ells sols. En aquella època Can Ribas era una casa vella, més per dins que per fora. El dia que sortia aigua calenta de les canonades cridàvem d’emoció. Ara ric, abans no.
Tardor del 1981. D’aquest Can Ribas és d’on venim, orgullosa amb una àvia yeyé que només ella amb el seu biquini en ple novembre era capaç de lluir, buscant el sol que li donava l’energia (deia) per continuar planejant aquest jardí que ja començava a intuir-se. Em va tocar ser la néta gran d’una família nombrosa, vaig créixer com una més amarant-me de vida, experiències i història d’una família lliurada a l’ofici. Sempre entre cassoles fumejants, viandes al foc i olors de tota mena de coccions.
Em permeto compartir una història amb vosaltres que està impresa a cada flor d’aquesta casa, a cada decisió presa, als gens dels meus pares, a tot el que han après d’ells i ells dels altres, i així fins a 7 generacions que són 200 anys d’història, evolucionant, adaptant el present per anar al futur amb la perseverança necessària per avançar amb peu ferm. Jo només ho explico, la màgia està en tots ells.
Ajuntar les tres generacions, un repte. Tots emprenedors, tots intensos, encara que tots amb l’ofici a les venes, fins i tot el meu pare que encara venint del tèxtil semblava que havia nascut per fer-ho. Tot plegat és un mestre de l’hospitalitat. I fins avui. Estic seguríssima que la meva àvia està feliç veient com és de preciosa la casa, en allò que s’ha convertit, i orgullosa com ja ho estava de la seva família i de l’afany incansable del seu gendre per seguir dignificant l’ofici. Darrere de tot això hi ha molt esforç i lluita diària. Però aquests xiprers que ella va plantar amb tanta il·lusió segueixen brillant.
Foto: Pablo Ricciardulli
Cada dia, en marxar de Can Ribas, em dono la volta per quedar-me amb aquesta imatge. I sempre surt un somriure. Aquesta és la meva recompensa.
Sí, tenim molta història, però sobretot tenim històries per explicar, les vostres.
