El dia d’un casament totes les mirades se centren en la persona vestida de blanc. No intentem negar-ho: ella és el tema del dia. I ho ha de fer, de fet.
Però, una vegada, passarem dels blancs als vestits de negre.
Les persones vestides de negre són les que et donen la benvinguda a casa quan fas el primer pas (i t’enamores per primera vegada) d’aquesta pedra. Són els que han de saber que ha trobat el lloc abans de fer-ho. Els que diuen “sí, ho farem” quan encara estàs pensant “No ho sé… m’encantaria i sempre ho he volgut, però no serà una bogeria?”. Són les mans, són el cor.
Són aquests ulls que diuen “no et preocupis, tot anirà bé”. Són a l’altra banda del telèfon qualsevol dia ia qualsevol hora. Es preocupen perquè mengis, que respiris. Et porten pau. Fan que tot funcioni perquè gaudeixis de cada segon, de cada petó, de cada cançó…amb tots.
Viuen el seu dia especial com si fos el més important de la vida. I la seva feina és quedar-se enrere perquè ningú els noti, perquè totes les mirades es fixin al vestit de blanc.