No hi ha lloc que només sigui un lloc. No hi ha lloc que no sigui el que hi hem viscut, plorat, sentit, rigut, estimat. I, encara que passa a qualsevol espai, hi ha llocs que són una mica més.
A mi em passa amb aquesta casa, que no és només una casa; tampoc no és només una llar. És una cosa que s’hi respira, com si tot el sentit seguís viu en algun lloc, amagat als racons. Ai, els racons! Màgics, secrets, verds; cantonades, arbres, font; el banc del jardí, la butaca davant del piano, la gruta de pedra, els testos de la porxada, l’escala al costat de l’àmfora. Passaria hores anomenant-los i no sabria quan acabar!
I és una mica més enllà dels records, de les passejades de la mà de l’àvia entrant a la masia per l’entrada principal o dels anys de jocs. És veure els meus fills aquí, corretejant, parlant d’amagat sota l’ombra de les oliveres, imaginant monstres meravellosos nedant a la bassa, amb una barreja preciosa de nostàlgia de infantesa i orgull matern. És com si mirant-los em veiés a mi mateixa a través d’un espiell, com si tornés a ser jo la que espera divertida darrere un xiprer per espantar l’avi que s’acosta i que fingeix no haver vist res per no frustrar el mar de riallades que ve després. I res no m’agrada més que el teu riure, cor. Aquest és el meu millor lloc, aquesta és la meva millor cançó[1].
És quan comprenc per què aquest lloc és tan especial: perquè és tan meu com seu, és tan nostre com vostre. Perquè no ho he omplert només jo, ni els meus pares o germà o avis. Ai, els racons! Són plens d’històries d’amor, de fantasies. De parelles que diuen “sí” i de nens i nenes que vénen a conviure. De dragons alegres, de torres amb princeses, d’indis del bosc i pirates de conte. De primers balls i apassionats petons, de retrobaments màgics i abraçades eternes. De llums, vestits, colors, cançons. De núvies radiants, de nuvis plorant, de fotos de somni. De records preciosos. De vosaltres, d’ells, de vós.
Ai, els racons! Potser amaguen molt, però jo crec que simplement el guarden i el protegeixen. Pensem que ens portem un trosset de lloc en els nostres records i al cap ia la fi són els nostres records, un trosset de nosaltres mateixos, els que es queden en algun racó, impregnant-ho sempre.
Diuen que hi ha llocs dels quals un no se’n va mai. Gràcies per no haver-te anat, per romandre d’alguna manera a tots els racons de Can Ribas. Ai, els racons!
