Fa trenta anys que ens vàrem venir a viure aquí. Érem uns nens. Si sí, tots. Ell era encara més jove que nosaltres ara. Sense dubtar-ho, va agafar maletes i va acceptar aquesta crida del sogre. “Ens viurem a Bigues” ens van dir. “Quan?” vaig preguntar innocent. “Demà”. Era un sogre-pare-avi intens, carismàtic, fort de tot, seriós i especialment dur amb la família. Encara que afortunadament i contradictòriament amb un sentit d’humor tan savi i intel·ligent que aconseguir un forat a taula era un luxe. Sempre envoltat d’escriptors, poetes, pintors, cantautors, emprenedors, creadors de coses… aquesta era la nostra vida. La nostra infància. Si volies conservar el lloc a taula havias de guardar silenci, aguantar pipí, i sobretot parlar només si et donaven la paraula. Era aquella època en què el protagonisme venia de dalt. No com ara que els nens ocupen el lloc central de la taula i són les estrelles del rock. A la meva època no era així. Ens assèiem per edats. Al llarg d’aquells 30 anys a poc a poc vaig anar apropant-me cada cop més Venien més cosins, jo sóc la més gran de tots ells encara que sempre vaig ser la petita de les ties, aquesta és la nostra família. La família de Can Ribas. Aquí hem viscut molt. Amb tot allò que és viure. Plorar i riure a parts iguals. Patir i gaudir. Estimem aquesta casa per sobre de totes les coses. Perquè això és més que una masia per a casaments, és una llar. La nostra vida. Convertit a casa teva. Els teus records. I el lloc on es compleixen somnis.
